El Lector Híbrid

Avui he rebut un correu ben curiós. Un lector que no tinc el plaer de conèixer em retreia, en el seu missatge, que el meu bloc no fos un dietari com cal, o, dit d'una altra manera (la seva), que no aprofitàs el meu bloc (sic) per a allò que s'empren els blogs. De passada, em feia una crítica a la meva presumpta falta de compromís (no he acabat d'entendre amb què o amb qui). A mi em semblava que ja quedava clar, per al lector casual, que aquest no és, de fet, un dietari, ni és un blog com cal (amb g, amb g de bitàcola...). Que es tracta d'un suport més per a la publicació d'un seguit de contes curts, molt curts, i una invitació al lector d'aquests contes a dir-hi la seva. Que el que vaig decidir en el seu moment, bàsicament, era aprofitar el format per fer-ne un ús que potser no es correspon a l'habitual. També és cert que els darrers mesos tothom parla de les bitàcoles, i que hi ha hagut un increment de les propostes d'allò més estimulant. Vilaweb en comenta una cada dia, aquest estiu, i jo mir també cada dia de visitar-ne alguna de nova. N'hi ha de pensadors i escriptors interessants que poden interessar-me, i n'hi ha de personatges que no em diuen res (a mi) i que no caldria que diguessin res (a ningú). Així que, benvolgut i anònim lector, no cal que tornis a aquest bloc si el que cerques és la meva opinió sobre una piscina immunda o sobre la misèria moral de la colla d'impresentables que regeixen el destí del nostre país inexistent. Ja n'hi ha, ja, de veus autoritzades i de molt més lúcides que la meva, per parlar-ne.

Després de deu dies sense parlar-se, Biel proposà a Marina que se separassin. Ella s'hi negà, abans de proferir la primera de les amenaces:

-Separa't tu de mi, si goses.

Quan, de cop i volta, vaig tenir a les mans aquell inesperat papir dibuixat de cal·ligrafies sorprenents i fermes, que algú havia deixat, mig enterrat, al costat del tercer fasser agònic del camí, vaig adonar-me que era capaç de llegir-lo, que em mostrava un significat clar com el dia, i aleshores van venir-me al cap els misteriosos silencis que havia interpretat el guia mentre dinàvem, a l’ombrívol recer del tendal:

-¿Vol dir que no caldrà que cerquem aigua abans de la nit? –li havia demanat, sense obtenir-ne una immediata resposta.

Un nou conte per a aquest llibre inexistent:

Conte d'estiu

-Ara que la calor s'és feta present d'una manera tan violenta potser és el moment de dir-li els perills d'aquesta casa -anuncià l'home, tot just oberta la porta.

-¿Que ens coneixem? -vaig preguntar-li abans que la intuïció me'n digués la resposta.

-És vostè, qui m'ha rebut amb tanta imprudència.

-¿Jo? -vaig recordar els mots d'ella:- ¿Que potser n'és culpable, una filla, dels pecats de son pare?

S'han escrit tants cops des que ella morí, que fa ja temps que senten que no és ja pèrdua la pèrdua. Decideixen, aleshores, assaltar el dolor i refer el record. Exposar-se, sense protecció, al contacte. Quan, finalment, s'han trobat, al costat de l'estació, no han gosat besar-se. Plovia, i sols no s'han tocat, abans que una discreta convulsió els digués l'inici:

-Tot aquest temps que he somiat, i tu eres en els meus somnis.

-Per mor de la pluja, que ens vam conèixer, i encara mai no hem compartit el recer.

-No és la desconfiança, ni la fractura; és només el temor que una absència tan notable s'oposi entre nosaltres.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Desembre 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

• Comiat
• Un nou conte a El lector híbrid
• Un velomar que tenia la forma d'una banana
• L'infortuni
• Puntual, el darrer conte d'aquest agost
• Resposta a un lector anònim i aclariment
• La guerra
• Jeroglífics
• Estiu, estiu i calor
• Per mor

• + Notes [8]
• Esborranys [2]
• Els contes curts [47]
• Els pròlegs i els epílegs [3]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom